Seguretat contra incendis als centres de dades: protegiu les vostres dades crítiques

Aquesta concentració crea una paradoxa. Sobre el paper, un centre de dades és un entorn ultracontrolat: climatització regulada al grau, accés restringit i alimentació elèctrica redundant. Però és precisament aquesta densitat tecnològica la que multiplica les possibles fonts d'incendi: alimentació elèctrica permanentment sota tensió, bateries en càrrega contínua i components que s'escalfen durant el funcionament normal. El risc no és una anomalia, sinó que forma part integral del funcionament de la sala.

Les conseqüències d'un sinistre, en canvi, no tenen res d'ordinàries. Un incendi en una sala informàtica pot provocar una pèrdua irreversible de dades, una aturada immediata de la producció, pèrdues econòmiques que poden arribar ràpidament a centenars de milers d'euros i un deteriorament durador de la reputació de l'empresa davant dels seus clients i socis. Per això, la seguretat contra incendis d'un centre de dades no es pot abordar de la mateixa manera que la d'un magatzem: requereix un enfocament específic, a l'altura del que hi ha en joc.

Abans de parlar de solucions, cal entendre què es vol prevenir. En un centre de dades, els incendis solen tenir el seu origen en les mateixes famílies de causes.

La seguretat contra incendis d'un centre de dades s'inscriu en un marc normatiu i reglamentari específic. Complir-lo no és només una qüestió legal: també pot ser una condició per a la cobertura de les assegurances i una garantia de professionalitat davant dels clients i socis.

A Espanya, la protecció contra incendis dels centres de dades està subjecta a diferents disposicions i normes tècniques. El Codi Tècnic de l'Edificació (CTE), en particular el seu Document Bàsic SI – Seguretat en cas d'incendi, estableix requisits relacionats amb la seguretat contra incendis dels edificis, incloent-hi aspectes com la propagació del foc, l'evacuació i les instal·lacions de protecció contra incendis.

Pel que fa a les instal·lacions de protecció contra incendis, el Reglament d'instal·lacions de protecció contra incendis (RIPCI) estableix les condicions i els requisits aplicables al disseny, la instal·lació, el manteniment i la inspecció dels sistemes de protecció contra incendis.

La norma UNE 23007-14 constitueix també una referència tècnica per a la planificació, el disseny, la instal·lació, la posada en servei i el manteniment dels sistemes de detecció i alarma d'incendis.

A escala internacional, la NFPA 75 s'ocupa de la protecció dels equips informàtics i dels espais on estan instal·lats: defineix els requisits de construcció, sectorització i protecció contra incendis aplicables a les sales de servidors. La NFPA 76, més específica, està destinada a les infraestructures de telecomunicacions. Aquests dos textos, d'origen nord-americà, són actualment referències de bones pràctiques molt més enllà dels Estats Units.

La ISO 27001, per la seva banda, no és una norma contra incendis pròpiament dita: és un estàndard de gestió de la seguretat de la informació. Tanmateix, en el marc de l'anàlisi de riscos que exigeix, requereix tenir en compte seriosament els riscos físics que afecten les dades, entre els quals, naturalment, es troba l'incendi. Per tant, una empresa certificada segons la ISO 27001 ha de poder demostrar que el seu centre de dades està protegit en funció dels riscos identificats.

En matèria de seguretat contra incendis, un principi domina tots els altres: detectar el més aviat possible per actuar al més ràpid possible. En un centre de dades, l'objectiu no és detectar la flama, sinó identificar els primers indicis d'un incendi molt abans que aparegui.

Els sistemes de detecció de fum per aspiració (HSSD), dels quals VESDA és la tecnologia més coneguda, funcionen segons un principi diferent del dels detectors convencionals: una xarxa de canonades aspira contínuament petits volums d'aire de la sala i els analitza per detectar partícules invisibles a simple vista.

La seva sensibilitat pot arribar a ser fins a 1.000 vegades superior a la d'un detector de fum estàndard. En la pràctica, això permet una detecció en la fase prèvia a l'incendi, fins i tot abans que aparegui fum visible. A més, permet reduir les falses alarmes relacionades amb la pols ambiental, un aspecte especialment important en els entorns informàtics. Actualment, és una de les tecnologies de referència per a la protecció de sales de servidors crítiques.

Altres tecnologies complementen eficaçment aquest dispositiu: detectors òptics de fum, detectors tèrmics i detectors lineals de calor, aquests últims especialment adequats per a la supervisió de safates portacables. Aquests sistemes no ofereixen la mateixa precisió de detecció que un HSSD, però tenen un paper complementari valuós a les zones perifèriques o menys crítiques de l'emplaçament: sales tècniques, zones d'emmagatzematge i espais de circulació.

Un principi s'imposa d'entrada: els sistemes tradicionals de ruixadors d'aigua s'han d'evitar sobre els racks de servidors. L'aigua és conductora, pot danyar irreversiblement els equips electrònics i els danys provocats per una activació accidental poden superar els causats pel mateix incendi. Per això, la protecció d'un centre de dades es basa en tecnologies d'extinció dissenyades específicament per conviure amb els equips electrònics.

El principi dels gasos inerts consisteix a reduir el nivell d'oxigen de l'ambient fins a un nivell que ja no permeti la combustió, mantenint alhora unes condicions compatibles amb una presència humana de curta durada. Aquest enfocament té l'avantatge de ser net, sense residus que calgui netejar després de l'activació, i segur per als equips electrònics. Tanmateix, requereix una sala perfectament estanca per mantenir una concentració eficaç del gas, així com un procediment d'evacuació rigorós per al personal.

Els gasos inhibidors actuen de manera diferent: interrompen químicament la reacció de combustió sense modificar el nivell d'oxigen. El seu principal avantatge és el reduït volum d'emmagatzematge necessari en comparació amb els gasos inerts, juntament amb una difusió molt ràpida i una acció igualment segura per als equips electrònics. Novec 1230 destaca especialment per un perfil mediambiental més favorable que les generacions anteriors de gasos inhibidors, un criteri al qual els departaments de sostenibilitat i RSC presten

Aquestes tres tecnologies responen a necessitats diferents. La taula següent en resumeix els principals equilibris.

Taula

La millor tecnologia de detecció i extinció no és suficient per si sola. La seguretat contra incendis d'un centre de dades es basa en un enfocament holístic, en què la tecnologia és només un esglaó més.

Aquests tres punts constitueixen una autèntica llista de verificació que no s'ha de descuidar: condicionen l'eficàcia real de tot el sistema de seguretat contra incendis, molt més enllà del rendiment dels equips instal·lats.

La seguretat contra incendis d'un centre de dades mai depèn d'un únic dispositiu. És una cadena: prevenció, detecció precoç, extinció adequada i manteniment rigorós. Cada esglaó compta, i és la solidesa del conjunt la que protegeix realment les vostres dades i la vostra activitat.

No hi ha una resposta única: l'elecció depèn de la mida de la sala, del pressupost i de la criticitat dels equips protegits. El gas inert i el Novec 1230 continuen sent solucions de referència per a la protecció dels racks de servidors, mentre que l'aigua nebulitzada és especialment adequada per a grans volums o zones amb riscos específics, com ara les bateries. La solució adequada sempre és la que es deriva d'una anàlisi de riscos personalitzada.

Els sistemes tradicionals de ruixadors s'han d'evitar sobre els servidors pels danys que poden provocar. Tanmateix, l'aigua nebulitzada a alta pressió constitueix una excepció: utilitza aproximadament un 90 % menys d'aigua que un ruixador convencional, una quantitat tan reduïda que s'evapora ràpidament i provoca pocs danys o cap dany.

La UNE 23007-14 és una norma tècnica i no una llei en si mateixa. La seva aplicació s'ha de considerar en funció de la normativa espanyola aplicable a l'edifici i a la instal·lació concreta. Constitueix, però, una referència tècnica important per a la planificació, el disseny, la instal·lació, la posada en servei i el manteniment dels sistemes de detecció i alarma d'incendis.

Això varia considerablement: des d'uns quants dies per a una sala petita fins a diverses setmanes per a un gran centre de dades. Els factors determinants són la tecnologia escollida (treballs de canonades per a un sistema de gas), la necessitat d'intervenir fora de l'horari de producció i la complexitat general de l'emplaçament.

Aquests sistemes estan dissenyats per ser segurs: una alarma seguida d'un temps de retard permet l'evacuació abans de qualsevol activació. Els gasos inerts redueixen el nivell d'oxigen, però fins a un nivell que permet respirar durant un breu període de temps. Els gasos inhibidors, per la seva banda, són segurs a les concentracions utilitzades.

Permet identificar els primers indicis d'un incendi i les partícules relacionades amb un sobreescalfament molt abans que apareguin fum visible o flames. Aquest marge de temps permet una intervenció humana, per exemple desconnectant una alimentació defectuosa, abans que sigui necessari activar l'extinció automàtica. Sovint, això és el que permet evitar una interrupció del servei.

Els equips, inclosos els detectors i els broquets, tenen una vida útil mitjana de 10 a 15 anys. Els dipòsits de gas, per la seva banda, s'han de sotmetre periòdicament a noves proves, generalment cada 10 anys. Un manteniment rigorós continua sent la clau per garantir la longevitat i la fiabilitat del conjunt.

El cost pot anar des d'uns quants milers d'euros per a una sala petita fins a diversos centenars de milers d'euros per a un gran emplaçament. Sempre s'ha de comparar amb el valor dels actius protegits, tant els equips com les dades, així com amb el cost real d'una interrupció de l'activitat. Des d'aquesta perspectiva, es tracta més d'una inversió en la resiliència de l'empresa que d'una simple despesa.